Ramon Carreras

No vaig començar a pintar fins força gran. De jove m’agradava dibuixar petites coses, mai res seriós ni amb cap intenció especial, dibuixar per distreure’m. Utilitzava diferents recursos, llapis de color, tintes, tempera, aquarel·la. Cap als 35 anys em vaig iniciar a la tècnica de l’oli i em van agradar molt les seves possibilitats. Aleshores em vaig animar a fer quadres més grans i provar diferents temes, etc. Vaig aprendre la tècnica per mitjà de llibres i no vaig voler anar mai a classe per no quedar influenciat per ningú. Pintava per a mi i m’ho passava bé. A vegades a algú li agradava un meu quadre i els el regalava. (Mai he regalat un quadre a qui no m’ho ha explicitat). Al cap de pocs anys de pintar a l’oli, vaig quedar sense feina i mentre no en trobava una de nova, vaig aprofitar el temps per dedicar-me més seriosament a la pintura i provar de fer alguna exposició. Vaig aconseguir fer dues exposicions a Barcelona i dues a Girona, amb un resultat discret. També vaig participar en algunes fires. Posteriorment em vaig apuntar a una Associació que posaven parada els dissabtes a la plaça Miquel Santaló i amb ells vaig estar durant uns cinc anys.

Generalment pinto quadres que podria definir de simbòlics, per dir-ho d’alguna manera. Parteixo dels meus pensaments o idees referents a diferents àmbits, moltes vegades de la vida quotidiana. Com que no tinc cap intenció de transmetre aquestes idees als altres, el que faig és primer representar aquesta idea amb elements simbòlics i tot seguit simplificar aquests elements fins al punt que gairebé no es pugui interpretar la idea inicial. Sempre però buscant un resultat que sigui estètic. A partir d’aquí, qui miri la pintura podrà buscar-hi o no una interpretació personal. En qualsevol cas normalment aquesta interpretació serà diferent de la que jo li dono.

Normalment he pintat sempre a l’oli sobre tela. Durant un temps, paral·lelament als quadres “simbòlics” que faig normalment, em vaig dedicar a pintar paisatges amb tècnica d’espàtula, sense buscar el realisme sinó el joc de colors i formes. Algunes vegades he provat l’aquarel·la i l’acrílic però amb cap de les dues tècniques m’hi he sentit còmode. Pel que fa a l’escultura sempre he treballat amb pedra, provant i utilitzant diferents tipus de pedres. Normalment no utilitzo les eines típiques d’escultor, escarpes, gradines, etc. Bàsicament per dos motius. El primer que són eines molt cares i el segon que suposen un treball, potser molt més interessant però molt lent. Per això treballo normalment amb màquines elèctriques, radials i trepants, amb diferents tipus d’accessoris fins i tot alguns que em fabrico jo mateix. Per descomptat, també tota mena d’estris manuals que em puguin servir. Vaig fer quatre anys de curs d’escultura a la Mercè on treballàvem principalment amb fang per al modelatge de la figura humana. Dintre aquest curs vam fer un petit curset de fosa amb bronze, en el que vaig aprendre tota la tècnica dels motlles fins a la realització de la cera.

Les poques exposicions que he fet en galeria ja han estat bé però el que realment em va agradar van ser els anys que posàvem cada dissabte la parada al carrer. Érem una colla de pocs pintors de l’Associació d’Artistes Gironins. Tot i que tenir parada al carrer suposa una activitat a vegades feixuga, també té moltes compensacions. Per una banda és interessant la relació amb els companys artistes, amb els que comparteixes moltes hores i per tant intercanvies idees i experiències. Per altra banda també s’estableix una relació especial amb el públic. És un ambient distès i proper amb un públic molt divers.