Francesc Hereu

Francesc Hereu neix a Banyoles el 1946. És arquitecte des de 1972. Des de sempre que li ha interessat el dibuix i la pintura que ha exercit amb assiduïtat des de jove. Probablement la pràctica d’aquestes activitats el van influir en l’elecció de la carrera d’arquitectura. L’ofici d’arquitecte  l’ha compaginat gairebé sempre amb la creació plàstica i, continua fen-t’ho ara .Darrerament ha ampliat el camp amb l’elaboració de joies i d’altres peces d’expressió volumètrica. Els paràmetres compositius pels quals es regeix l’obra arquitectònica-un cop assolida la complexitat que comporta l’obtenció de la síntesi entre funcionalitat i formalització-, es poden traslladar a altres disciplines on la plàstica hi té un paper important. L’influencia és mútua: L’equilibri compositiu, el color, la volumetria, el contrast, l’ambientació, la llum, etc, són algunes de les eines que, ben combinades, poden activar l’emoció necessària perquè esdevinguin obres d’art. Això és almenys el que intenta aconseguir… Les tres disciplines: Arquitectura, Pintura i Joieria, li han permès poder-se expressar de la manera que li és mes pròpia: la Plàstica, un dels tret que tenen en comú entre elles.

És a partir de l’any 1995  que es dóna a conèixer periòdicament a través d’exposicions , publicacions, entrevistes, etc., i pensa  que una bona manera d’interpretar  la seva obra plàstica,  és conèixer l’opinió dels  experts manifestada en diferents textos , dels quals extreu els següents fragments :

“… una pintura que és alhora amena, bella i que es fa mirar sense complexos: però també reflexiva,  lúcida, dramàtica i plena de tensions. Troballa apassionant: una bellesa que exalta però, busca el pensament”. (Toni Puigverd, Galeria Àngela Rodeja 1995).

“La presència d’un concepte permanent espacial, expressat sempre en termes d’un dramatisme dinàmic que supera l’àmbit clos del quadre i el projecta més enllà de la tela o del paper”.  (Oriol Bohigas Expo Art Girona, 1997).

“Observo l’obra de Francesc Hereu i la primera idea que tinc fa referència a la mobilitat de la llum. Hi ha una constant acció en el color que activa totes les formes que ell construeix en solidesa”. (J.Mª Cadena, Sala 13 Banyoles 1997).

“Hereu ha tingut la paciència d’anys per desplegar un món de formes complexes i consistents capaces de cridar a escena el túmul errant dels colors i disposar-les segons una misteriosa lògica que pertorba la identificació figurativa”. (Quim Español, Presentació Exposició Coma Cros  2014).

“Les pintures de Francesc Hereu semblen abstractes, però estan a punt de representar alguna cosa.  És, el meu parer, una dimensió enigmàtica de la pintura d’Hereu”. (Quim Español, Exposició Cooperativa Jordi Capell 2015).

“En el seu univers inflamat de formes, colors i textures exaltades , que a vegades imiten una figura coneguda que ens fa dubtar si ho és”.  (Agustí Costa Presentació Exposició Cooperativa Jordi Capell 2015).

“Veig les seves  pintures  com una indagació permanent entre color i forma  que ha begut per raons obvies, dels experiments de Cezanne i de Braque. La novetat, , però, és que Hereu no vol  contenir la crida del color i  el que es representa en la seves teles és el procés contrari dels cubistes: en el seu cas hi ha un exercici persistent de sotmetre la forma al color .  La imminència d’una concreció figurativa queda sempre amagada, posposada si és vol, per la irrupció de colors en tota la seva força evocadora”. (Miquel Berga, Fundació Fita Casa de Cultura , febrer 2016).

“En tots els seus quadres, (…) s’intueixen en efecte paisatges construïts que s’expandeixen cap els marges, amb un centre sovint menys obvi, velat, difús, emboirat, que per Hereu “representa l’enigma”. Però si hi ha algun tret que distingeix per damunt dels altres la pintura d’aquest arquitecte banyolí, és la destresa i combinació del color per produir de vegades esclats de llum d’una delicada subtilesa i transparència a pesar de l’empremta fogosa en que travessen rabent el paisatge”. (Eva Vázquez, periodista, El Punt Avui  febrer 2016).

“Una llum matisada que no enlluerna, que il·lumina però no aclapara. Una autèntica polifonia cromàtica com han assenyalat altres autors; però com la llum, els colors s’escampen , es dilueixen en el paisatge, es confonen uns amb els altres en fronteres indefinides sovint, excepte quan la linealitat dels volums reclama una delimitació més precisa . Els volums emergents esmalten en una figuració esquemàtica”. (Quim Nadal, fulletó exposició Amic Museu d’Art, Girona febrer-març 2017).

S’ha servit de diferents recursos com l’aplicació del color i el dibuix per a la representació, a través de croquis i perspectives a mà alçada o a escala, com a eines d’expressió i comprensió ràpida de les primeres idees arquitectòniques del projecte. En la seva pintura, ha utilitzat tècniques variades com al llapis, tintes, acrílic, l’oli, etc. aplicades sobre diferents suports com la tela, el cartró, el paper, etc. En tots els seus quadres, la majoria olis sobre tela, però també sobre pasta de paper, cartró, fusta o alumini.

Des del 1995 ha mostrat la seva obra en exposicions individuals i col·lectives :Galeria Àngela Rodeja (Barcelona, 1995)/ Permanent Baubar Col·legi d’Arquitectes de Girona des de 1996/ Expoart (Girona 1997)/ Sala 13 (Banyoles 1997)/ Mostra d’Arts Plàstiques  d’Arquitectes (Barcelona 1997)/  Casa de Cultura (Girona 1999-2000), Col·lectiva/  Galeria  No +Art (Girona 2005-06)/ Centre Cívic Santa Eugènia (2001, Girona ) /  Coma Cros (Salt 2014)/ Coop. J. Capell  (Barcelona 2015)/ Casa de Cultura Fundació Fita (Girona 2016)/ Amics del Museu d’Art (Girona 2017), entre altres.