Trajectòria
Alejo va mostrar interès per la pintura ja des de ben jove, on la inquietud pel dibuix i la creació artística eren una constant, i mai ha perdut aquest esperit de descobrir, aprendre i expressar. De seguida es va interessar per la pintura i pels pintors de la zona, i era visitant assidu d’exposicions i mostres d’art a la capital gironina. Aviat, però, va definir un estil propi que l’ha acompanyat amb el pas dels anys: utilitza una tècnica mixta d’acrílic, crea els seus propis colors, i cada pintura que fa és un procés de construcció i de reconstrucció constant, amb nombroses capes, afegitons i esmenes fins que el resultat és el que desitja i porta la seva pròpia empremta. D’aquesta manera, va passar d’espectador a creador, i al llarg de la seva carrera ha construït un currículum extens que arrenca el 1972 i que l’ha portat sobretot per terres gironines, però també a altres indrets de Catalunya (com Barcelona, Lleida, Anglès o Llafranc), a Madrid, a Bilbao, a Itàlia, a Bèlgica i a França.
S’ho passava molt bé a la classe de dibuix i durant les freqüents visites a la biblioteca, que per a la majoria de companys incitaven a la lectura, per ell eren la possibilitat de contemplar els llibres de pintura catalogats. També li cridaven l’atenció les reproduccions de quadres dels calendaris que en aquella època hi havia pràcticament a totes les cases i en copiava alguns, sobre tot els que mostraven imatges de dones. Aquest interès pictòric el portaria a visitar les exposicions que, periòdicament, es feien a la Rambla de Girona i, posteriorment, a contactar amb dos pintors gironins que li agradaven especialment, Montserrat LLonch i Isidre Vicens.
L'obra
Per a Leo Alejo la dóna és el símbol de la bellesa, la troba físicament harmoniosa i la veu estèticament atractiva. Amb els anys aquesta figura s’ha anat convertint en una mena d’híbrid entre masculí i femení, en que unes vegades destaca més un aspecte que l’altra, en una decisió inconscient segons l’estat anímic de l’autor. Depenent del resultat que aconsegueix, decideix enganxar paper o cartró i anar afegint capes de pintura per tapar allò que no el satisfà. Alejo no dubta en pintar a sobre i refer el quadre fins que li agrada. Per a ell en primer lloc és imprescindible sentir-se satisfet amb el que ha pintat però, una vegada aconseguit aquest vist-i-plau, necessita també l’acceptació de l’espectador. Tota aquesta experimentació, l’autor l’ha anat interioritzant fins al punt que donar una empremta, un segell a la seva obra que la fa fàcilment identificable.
Tot i que Leo Alejo ha trobat en la pintura una excel·lent manera d’expressar-se, hi ha altres disciplines artístiques que també l’han interessat, com és el cas de l’escultura. Potser no s’hi ha abocat de la mateixa manera perquè no permet l’autonomia que dona la pintura. L’escultura en molts casos demana la participació externa, d’altres persones, i pot motivar unes dificultats d’espai, de materials i de costos que la pintura no té. En un altre ordre de coses també cal esmentar el seu interès pel món arquitectònic que el va portar a dissenyar diverses balconades de ferro a uns pisos de Girona, entre altres obres.
Materials
Va començar fent olis i ceres, però la dificultat d’assecatge de l’oli el va portar a treballar amb l’acrílic. Utilitza una tècnica mixta en que ell mateix es fa els colors. Adquireix pigments, làtex i vernissos i en fa una barreja al moment. A partir d’aquí, i sense una idea fixada, comença a treballar en una tela on, de mica en mica apareixerà una figura femenina més o menys explícita, un retrat de Girona, etc.
Exposicions
Serà a partir del 1972 començarà a exposar les seves primeres obres. Ha realitzat nombroses exposicions individuals i col·lectives a Girona, Barcelona, Madrid, Bilbao, entre d’altres ciutats. Aquests últims anys, també ha exposat a Bèlgica i França, tot i que havia viscut una aventura a Itàlia als anys 90. L’activitat de l’Alejo és elevada, i constantment treballa amb nous projectes que va exposant en diferents espais.