Rosa Aguiló i Miquel

L’any 1982/83, al taller del pintor gironí Isidre Vicens, vaig descobrir com a través del color podia expressar i provocar emocions. El curs següent vaig poder entrar com a estudiant a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on vaig passar totes les hores del món pintant tant com podia. Em vaig llicenciar en Belles Arts l’any 1988. A partir d’aquest moment vaig compaginar el meu treball com a artista amb la docència de l’art. Des del 1989 soc professora de dibuix i color a l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot. Vaig cursar Estudis Avançats de Didàctica de l’Expressió Plàstica a la Universitat de Girona, on també he treballat com a professora de dibuix, observació i representació al Departament de Didàctiques Específiques. Dedicar-me a la docència m’agrada i em permet educar la mirada i compartir la sensibilitat artística amb els alumnes establint un feetback molt enriquidor.  He pogut expressar-me sempre com he volgut, però sempre he volgut arribar a la gent i rebre’n el retorn. I ara que passem temps de pandèmia, temps difícils per a la relació presencial, per al contacte directe, que ha deixat en suspens la data per a propers projectes, continuo comunicant-me penjant a les xarxes part del meu treball.

Res no neix en el buit. Primer de tot observo. Observo com la llum transforma el color i l’espai, com la forma es dibuixa i es desdibuixa, els detalls, els matisos, el que es veu i el que s’amaga. I, aleshores, cerco la síntesi. Una síntesi amb la qual, sota un principi d’economia de mitjans, cerco que l’espectador s’apropi, observi, imagini i s’emocioni. Arribar a una forma d’expressió sintètica implica donar molta importància al procés. Estripo el que penso que encara no ha arribat a lloc. L’evolució mai és lineal, amb pujades i baixades, però sempre perseguint una idea o una forma, cercant la concreció de l’essència. Cada exposició i cada instal·lació són el resultat d’un procés i d’una intenció específica. Es podria dir que a cada peça hi ha, a més, el pòsit de molts anys d’assaig, d’aproximacions i distanciaments, d’evolució i d’inconformisme.

Res no neix del no res. Molts artistes m’han obert mirades possibles: Alberto Giacometti, Mark Rothko, Cy Twombly, Alexander Calder, Joan Miró, Francisco de Goya, Cristina Iglesias, Isidre Nonell, Pere Noguera, Joan Foncuberta,  Anish Kapoor, Jaume Plensa, Quino, Tim Burton…

Res no neix sense esforç. Però la pintura és també un plaer: el plaer de fer, de  dibuixar, de lliscar el pinzell carregat de color damunt un suport. El gest pictòric per si mateix és font d’emoció i de plaer. Intento sempre ser conscient del que em diu i em demana el material amb què treballo, els llapis, els pinzells, els papers, les teles, les fustes, la ceràmica… Entenc aquest diàleg com una experiència íntima que es concreta en la línia i el color i que esdevé allò que d’alguna manera vull compartir amb l’espectador.

He treballat amb tota mena de suports tenint fonamentalment una intenció pictòrica. He treballat sobre paper, tela, fusta i ceràmica. He muntat també instal·lacions en diversos espais i galeries. Val a dir, però, que quan em sento veritablement jo mateixa és amb un llapis o un pinzell a la mà i amb una idea bullint al cap.

He realitzat regularment exposicions individuals i col·lectives. D’entre les exposicions individuals destaquen: “Sobre tela i paper” UNED (Girona, 1989); “Sobre paper i fusta”, Galeria Hotel Llevant (Llafranc, 1990) “Florència”, Can Ginebreda (Banyoles, 1991); “Paintings”, Cast Iron Gallery (New York, 1993). “Temps de silenci, temps de mirar”, Sala Fidel Aguilar (Girona, 1994). “Llafranc, més que un record”, Galeria Hotel Llevant (Llafranc, 1994); “Penjats, penjats”, Galeria Pièce Unique (Palafrugell, 1995); “Paysatge et pendus”, Galerie Le Sphinx d’Or, (S.Julien en Genevois. Suïssa, 1995); “Col·lecció”, Nau Côclea (Camallera, 1996); “Dibuixos i collage”, Galeria Pièce Unique (Palafrugell, 1999); “Persones”, Galeria Carpe Diem (Palafrugell, 2000). “Galeria de retrats”. Palau Solterra (Fundació Vila Casas. Torroella de Mongrí, 2002); “Moments” (Fundació Vila Casas 2012); “Caps”. Sala md’A. Amics del museu d’art Girona 2016.  Galeria Dual Girona 2019

Cal fer esment d’entre d’altres manifestacions artístiques,  la realització d’instal·lacions. Les més destacades són: “Temps per mirar el temps”, Sala Fidel Aguilar (Girona. 1994); “Arxiu”, Factoria de les arts (Olot, 1996); “Habitacle”, Nau Côclea (Camallera,1997); ”459-T”, Galeria Pièce Unique (Palafrugell, 2001); “És Clar”, carrer Ample (Palafrugell, 2007); “Escriptura digitalitzada”, Pati de l’Ajuntament, dins Flors i Violes (Palafrugell, 2011); “Es recomana no passar de 60”, Fonda Estrella, dins Flors i Violes (Palafrugell, 2012). “Somni automàtic”. Safareig.  Dins Flors i Violes (Palafrugell 2015), “Ha estat es Coix Maldo?”. Fàbrica esteve. Palafrugell 2016,“Les flors de Lakmé”, Fundació Vila Casas. Palafrugell 2017 “Games”, Museu d’art de Girona. Girona 2018. “ Pompeu Fabra, l’esquelet de la llengua”  Fundació Josep Pla (2019).

L’obra forma part de la col·lecció permanent de pintura de la Fundació Vila Casas que s’exposa a Can Framis de Barcelona, del  Fons d’art de Girona – Museu d’Història de la Ciutat- del  Fons d’art de l’Ajuntament de Palafrugell i del Fons d’art Arteca – Biblioteca de Palafrugell-. Del Fons del Museu del Suro de Palafrugell i del  Fons amics del museu d’art de Girona