Sebi Subirós

Començo com a gravador a l’any 1986 a Tristan Edicions de Figueres. Compagino aquesta feina i l’activitat com a gravador amb la meva obra en diferents tècniques. Durant aquest període treballo amb artistes com Antoni Tàpies, Jaume Plensa, Miquel Barcelo, Oteiza, Victor Mira, Joan Brossa, entre d’altres que evidenment deixan petjada en major o menor grau en la meva manera de treballar i entendre l’art. En aquesta etapa la meva obra és sobretot gravat i pintura sobre paper o fusta. Posteriorment vaig objectualitzant la meva obra, primer dins la mateixa obra pictòrica, per anar derivant cap a l’obra objectual pura.

A les meves exposicions busco en l’espectador  una certa empatia inicial amb les peces. Això per una banda ho busco perquè els objectes amb els que treballo son vells o usats, sovint trets de mercats de vell, i el que s’aconsegueix és que determinades persones es sentin atretes emocionalment amb l’objecte. A partir d’aquesta connexió inicial es tracta de portar a l’espectador cap al meu mon. Habitualment treballo les exposicions de forma temàtica amb un fil conductor i una intencionalitat evident.

Generalment utilitzo objectes trobats, no amb el concepte de reciclatge, ajuntant diferents peces, sinó de forma seriada a partir d’un sol element.

Les darreres exposicions que per mi han estat més significatives son: Epistolari secret que va itinerar entre Girona, l’Escala i Vulpellac i les realitzades els darrers 5 anys a l’Espai Tònic de Vulpellac: El novio de la mujer barbuda; Piano solo; Epistolari secret. El novio de la mujer barbuda es basava amb l’idea de la dona barbuda i el seu marit que, segons la meva memòria infantil, era l’home forçut. Les obres eran fetes en la seva majoria a partir de manuelles antigues i d’altres elements que feien referencia a la dona barbuda i el mon de la màgia. A Piano solo el que faig és desconstruir un piano i d’altres elements del seu entorn per conformar noves peces a partir de les seves tecles, martells, arpa, entre d’altres. A epistolari secret parteixo de l’història d’un alpinista de principis del segle XX que donada la seva condició d’analfabet escriu cartes a la seva dona utilitzant objectes i retalls de llibres i revistes de l’època per explicar a la seva estimada el que fa i els llocs i les situacions que l’envolten amb imatges en comptes de paraules conformant un alfabet propi.