Raquel Moron

Sóc llicenciada en Dret, als 18 anys volia canviar al món i creia que l’havia de canviar des de dins del sistema. Als matins estudiava i a les tardes anava al Centre Cultural de la Mercè a fer classes de pintura amb la Montserrat Costa, qui em va mostrar els camins dels colors i la llibertat. Tot i que em costava creure’m que era una pintora, sempre hi havia una veu dins meu que m’impulsava a seguir creant.

Un cop finalitzada la carrera, viuré un temps a Santiago de Xile. Treballo amb infants i joves a través de l’art en diferents projectes artístics i vaig col·laborar en l’organització de diferents tallers i exposicions al Centro Cultural Español, institució adjunta l’Ambaixada Espanyola a Xile. Allà se’m va reafirmar la idea del meu treball com a educadora artística que és utilitzar l’art com a eina de transformació individual, grupal i social.

El 2005 realitzo el meu somni de viatjar a l’Àfrica negra i aprendre la tècnica de pintura del Batik. Amb aquest viatge inicio el meu camí compromès i constant amb la pintura. Puc dir que la meva formació amb l’Art és bàsicament autodidacta. Sí que és cert que inicio la carrera de Belles Arts a la Universitat Autònoma de Barcelona; estudis que no finalitzo finalment perquè no em van convèncer com a un procés d’aprenentatge.

Actualment, tinc el meu estudi de pintura a Sant Martí Vell, i en paral·lel realitzo projectes artístics comunitaris com a educadora artística. Aquestes dues feines em defineixen com sóc. D’una part sento una veu interior de pintora que necessita constantment crear, i per l’altre costat, la meva vessant més compromesa amb la societat que ens envolta i de la que formem part.

Les meves pintures són senzilles, directes i profundes. Intenten explicar que l’art de la vida és gaudir cada moment com un instant etern. La sensació de tancar els ulls mentre fem una abraçada, mentre estenem els braços en dies de tramuntana, retenir el moment més enllà de l’instant fugaç.

Parlen de cossos que viuen, senten, ballen i somien; de cossos que s’entrelliguen amb els arbres, arrelats a la vida. I l’ocell, no només com a símbol de llibertat, sinó també de resistència, que es plasma també amb les textures i els llibres vells. Què més resistent que un llibre vell? Tot torna al seu inici: el paper fet dels arbres.

Les meves pintures estan plenes de matèria, de capes i capes de diferents materials: papers de llibres vells, pigments, aquarel·les, tinta, olis. Cada capa simbolitza per a mi, les diferents etapes de la vida que s’impregna en la nostra pell, creant diferents textures que ens formen com a persones i es defineixen com som ara.

El meu procés és lent, molt lent; per un costat treballar amb textures et porta aquest procés lent, cada textura s’ha d’assecar i crea interrelacions amb les altres capes; i per un altre costat, m’agrada que cada quadre tingui el seu procés de cuina lenta, com la vida, absorbint-la de mica en mica, i transformar-la en cas de necessitat de canvi.

He realitzat exposicions o intervencions artístiques a Santiago de Xile, Senegal, França, Alemanya i Itàlia. He exposat a Museus, Galeries d’Art, col·laborat i participat en diferents Festivals d’ART, però també als carrers d’una ciutat, d’un poble, sempre crec que l’Art ha de sortir al carrer i formar part de la vida quotidiana.