Josep Mª Torrebella

Les etapes de la meva trajectòria no han seguit una definició clara com les fases blava o rosa de Picasso; la pintura mai ha estat el meu únic focus. La mort del meu pare quan tenia nou anys va desencadenar una sèrie d’esdeveniments que es van succeir de manera fluida, sense una intervenció directa del meu “jo”. Això va comportar un problema físic psicosomàtic que vaig assimilar durant l’adolescència. Amb els problemes econòmics, vaig començar a treballar amb un contracte fix a la Caixa i vaig acordar amb la meva mare continuar els meus estudis d’economia i art a l’Escola Massana. El 1970, em van eximir del servei militar, la qual cosa em va permetre obtenir una beca per estudiar Belles Arts als Estats Units. A Hawaii, vaig descobrir el Zen, una influència que em va obrir els ulls a una nova comprensió de l’art i de la vida. Després de tornar als 25 anys, vaig viure un període de vagabundeig per Europa, formant part d’una comuna al Montseny i viatjant per països com Alemanya, Holanda, França i Itàlia. Als 30 anys, em vaig establir al Barri Jueu de Girona, inicialment davant del carreró de Sant Llorenç, un indret amb una història tràgica per a la comunitat jueva. Des de 1981, he trobat estabilitat a Girona, on he desenvolupat la meva carrera com a pintor, alternant estades en comunitats de zazen. La inspiració pot sorgir de qualsevol cosa, des d’un bri d’herba fins a la sensació d’unitat amb l’univers. Veig la vida com un joc de rols canviants; l’equilibri és essencial, la base de la salut física i mental. Si inspirem més del que podem, ens ofeguem; si expirem en excés, ens quedem sense alè. Com diu Eduard Planas: “El veritable pintor sap que no coneix el gran secret i que la sorpresa davant la seva obra és el seu únic èxit.”

He volgut expressar-ho tot: les meves experiències, els descobriments sobre el ser i els viatges que he realitzat per entendre’l (Índia, Tailàndia, Indonèsia, Nepal, Marroc, Itàlia, Escòcia, França i Alemanya). He investigat a fons sobre la vida i la mort, així com sobre el misteri del que hi ha abans i després. En el món de l’art, tothom cerca transmetre sentiments i emocions amb l’esperança de comprendre millor les seves vivències durant el procés. L’efecte mirall” fomenta la reflexió i el nostre punt de vista evoluciona amb el temps. Expressar, transmetre i captar són termes amb matisos diferents. Puc comunicar una idea, però no puc assegurar que l’observador la comprengui. Cada persona percep el que la seva sensibilitat i coneixements li permeten. Al llarg de les diferents etapes de la meva vida, he tingut diverses motivacions per expressar-me, sense preocupar-me per la coherència tècnica amb les meves obres anteriors. L’essència de la vida és el canvi, i no em preocupa si la meva obra agrada o no. La crítica i la tècnica em semblen accessòries; el més important és que he viscut intensament el procés creatiu. Si desitges explorar les possibilitats de l’art, no et posis límits. Cada moment és una oportunitat per experimentar sense dogmes.

Quan vaig començar a l’Escola d’Arts Massana als 15 anys, utilitzava materials bàsics com el carbó, els pastels i les barretes de cera, que facilitaven mostrar llums i ombres. Treballàvem sobre paper d’estrassa i cartrons. Només a l’últim curs vam començar amb pintura a l’oli sobre tela. A la universitat, vaig experimentar amb pintura acrílica i tècniques més matèriques, combinant pigments amb làtex i aigua, afegint sorra, pols de marbre i matèries orgàniques. Fora de la universitat, he utilitzat una varietat de mitjans, com oli, acrílic, pastel, aquarel·la, gouache, tints de colors i tinta xinesa.

A llarg de la seva carrera, l’artista ha realitzat nombroses exposicions que reflecteixen la seva evolució i compromís amb l’art. La primera va tenir lloc el 1971 a La Caixa, Barcelona, un moment significatiu encara que no el més destacat. El 1973, va mostrar la seva obra a The Earth Gallery, a Saint Peter, EUA, i l’any següent al Linner Lounge, Minnesota. La dècada dels noranta va ser especialment activa, amb exposicions a l’Espai d’Art La Cova del Drac, Barcelona, i a la Galeria Valentí, Girona, el 1992. També va exposar al Château Royal de Collioure, França, i al Col·legi d’Arquitectes de Girona el 1993. En els anys posteriors, va continuar exhibint en llocs com la Fundació Caixa de Girona, la Galeria Cincómonos a Barcelona i l’Arabesque Gallery a A Coruña, així com al Centre Espiritual “Dharmakaya” de Barcelona el 2013. La seva trajectòria evidencia la seva dedicació a l’art.