skip to Main Content
Menu

El misteriós acte de crear

-La noia…, la noia, rai: esborri-la.

Amb aquestes paraules acaba El pati blau, un conte de Santiago Rusiñol, posteriorment convertit en peça teatral, on es narra la vivència d’un pintor que, ullprès per les blaves parets del pati d’una casa que veu des del carrer, decideix demanar permís per entrar a pintar-les.

Amb el consentiment de la propietària, l’artista comença la seva obra, que tardarà uns set dies en acabar, temps durant el qual coneix una noieta molt malalta, a la que se sentirà irremeiablement impulsat a plasmar en el quadre, com si fos una flor més del descuidat embolic de plantes que envaeix el pati.

A la noia li arriba la mort just quan el pintor dona per acabada la seva obra, talment com si hagués esperat que el quadre estigués llest per poder partir ella, fet que deixa molt compungit a l’home, que ja li havia començat a agafar una gran estima.

El relat finalitza en el moment en que uns parents demanen el preu de l’obra, amb l’únic interès de tenir una vista de la casa, ja que l’ han posat a la venda i en volen enviar una imatge a uns possibles compradors.

És  aleshores quan el pintor els pregunta

“I la noia?”

I els altres, com si es tractés de l’ocurrència més poca-solta que haguessin sentint mai, responen allò de: “La noia…, la noia, rai: esborri-la”

No sabem si el pintor del conte la va esborrar, la noia. Del que sí n’estic convençuda és que un autèntic creador o creadora mai no ho faria, perquè esborrar la noia seria com tornar-la a fer morir.

Quan Jacint, el pintor del relat-drama de Rusiñol plasmava l’escena del pati blau en el llenç, el que estava fent era formar part d’una història, una història que, a través seu, es volia perpetuar i sobre la que ell no tenia  més potestat que la de decidir si accedia a ser-ne aquesta mena de privilegiat transmissor.

I és que, en l’acte de crear, hom ho fa a través del poderós impuls de transmetre allò que li neix de no sap on sense sentir-se’n en absolut propietari.

Proveu d’inventar una història tenint clar un principi i un final i veureu com el final sempre canvia. Perquè la historia té vida pròpia i, si en volguéssiu forçar el final que havíeu previst, la distorsionaríeu completament.

L’acte de crear és un procés no exempt de misteri en el que l’autor o autora assisteix a la confecció de la seva pròpia obra i que podríem dividir en tres fases.

La primera seria la concepció de la idea – el numen, el mana, la musa… –  seguida d’un impuls irrefrenable de deixar-ho tot i entregar-se en cos i ànima a la seva elaboració; es tracta  d’un rampell tan vital que, de no poder-lo satisfer, sumiria la persona en un estat de gran neguit i frustració.

A continuació vindria el temps de recerca, en el qual el creador o creadora s’aboca a treballar l’obra esperant que arribi el gratificant moment en que pot sentir que està en el camí (no ja tant el camí que volia, sinó el que sabrà, quan l’atenyi, que és el que havia de ser). I finalment arriba el punt en que hom se sent ja a lloc, i és aleshores quan l’obra entra en la fase definitiva, aquella en que sembla (i realment crec que és així) que s’està fent sola.

La finalitat de la creativitat és el propi acte de crear. Cert que es perseguiran altres fites (benefici econòmic, reconeixement, èxit…), però aquestes ja no tenen res a veure amb l’acte en sí.

Tornant al relat de Rusiñol, va ser  l’obra que estava executant la que va dur al pintor a incloure-hi la noia malalta. La noia malalta no existia en la ment de l’artista en l’instant en que va concebre la idea de pintar el pati. I tanmateix la noia es va convertir en una peça indispensable del quadre.

Que el pintor decidís esborrar-la o no, ja és una qüestió exclusivament humana.

Però l’autèntic motiu de l’obra era que la noia hi fos.

I aquest és el meravellós misteri.

 

Joana Ramos

Joana Ramos / www.facebook.com/joana.ramosllosa

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top