Rafa Villalón

La meva trajectòria ha estat un viatge de capes: primer les impressions inicials, després l’experimentació i, finalment, una síntesi que defineix la meva obra actual. Vaig créixer a Figueres i, des de ben petit, vaig aprendre a entendre la llum com un element essencial de la paleta. Els carrers, les façanes i el paisatge van ser les primeres textures que em van ensenyar a compondre. Cada racó de la ciutat em parlava de formes, ombres i ritmes que més endavant intentaria traduir en les meves obres.

La fase experimental va estar marcada per una recerca constant de la textura i el relleu. M’interessava la manera com la memòria física dels objectes podia emergir a la superfície mitjançant marques, desgast i empremtes capaces d’evocar històries. En aquesta etapa vaig treballar amb la densitat, la superposició i la incorporació d’elements trobats per crear peces que convidessin a ser recorregudes amb la mirada. Era una exploració de la relació entre la memòria, el cos i la matèria.

Amb el temps, la meva obra va anar definint uns eixos temàtics més clars. La memòria, el paisatge mediterrani, la fragilitat de l’arquitectura quotidiana i la tensió entre el somni i la realitat es van convertir en motius recurrents. M’interessa observar com els objectes acumulen històries i com la llum és capaç de transformar una façana en un record. Tant els records familiars com la ciutat on vaig créixer continuen sent fonts constants d’imatges i sensacions que reapareixen, sovint transformades, en les meves peces.

Les meves influències són diverses: la llum mediterrània, la geometria i el desgast de l’arquitectura local, així com referències del surrealisme que m’han permès allunyar-me de la literalitat. Tot i això, sempre procuro filtrar aquests referents perquè la veu final sigui pròpia. M’interessa que cada obra no sigui una simple suma d’influències, sinó una síntesi en què la tècnica estigui al servei de l’emoció.

Actualment treballo amb la figura des de la convicció que la recerca és inseparable de la creació. Desenvolupo peces en què cada material assumeix una funció narrativa i on la tècnica es posa al servei de la intenció. El meu propòsit és oferir un espai on el temps sembli alterar-se, on una textura evoqui una història i on la llum reveli capes ocultes. Continuo explorant, deixant que la curiositat guiï el procés i que cada etapa deixi la seva empremta en la següent. Cada obra és, per a mi, una petita cartografia de llocs viscuts, records i possibilitats futures.

La meva obra explora el cos com un territori en disputa. No represento identitats, sinó les forces que travessen un cos: ferides que s’obren, tensions que s’estiren i impulsos que entren en conflicte. Entenc el cos com un mapa de processos interns, un espai on allò emocional es manifesta físicament.

La metamorfosi és una condició essencial de la meva pràctica. A les meves obres res no és definitiu; tot es troba en un estat de transformació, a punt de trencar-se o de néixer. No m’interessa representar formes acabades, sinó els processos de canvi que existeixen entre allò que va ser i allò que serà.

La geometria hi apareix com una estructura que intenta contenir allò inabastable. Les línies, els marcs i les escissions no tenen una funció ornamental, sinó que representen intents d’imposar ordre, límits que fracassen i arquitectures incapaces de sostenir la intensitat del que habita a l’interior. El diàleg entre l’orgànic i el geomètric es converteix així en una metàfora de la voluntat humana de controlar allò que no pot ser controlat.

No busco una bellesa complaent, sinó una expressió honesta. La meva obra parla del dolor, del que resta ocult i dels processos personals de transformació, sense oferir respostes ni solucions. La vulnerabilitat hi esdevé una forma de resistència: fins i tot en la violència del gest persisteix una tendresa que afirma la capacitat de continuar existint malgrat la fragilitat.

Aspiro que l’espectador experimenti un impacte visceral, que el cos reaccioni abans que la raó. M’interessa generar un reconeixement emocional que permeti a cadascú identificar-se amb aquestes tensions, fractures i processos de reconstrucció. Convido qui observa a entrar en un espai d’intimitat poc habitual, on allò que sovint roman ocult es fa visible.

No pretenc oferir interpretacions tancades. Les meves peces proposen una ambigüitat deliberada que deixa preguntes obertes i continua actuant més enllà del moment de la contemplació. No busco tant que l’obra sigui compresa com que sigui experimentada, que l’espectador s’hi exposi i es permeti sentir allò que habitualment evita.

La meva obra és un ritual de confrontació i de cura, una ferida que continua respirant. És un camp de batalla on el cos es converteix en un mapa de forces i memòries, habitat per estats de transformació més que per identitats. Les geometries intenten imposar un ordre que mai no arriba a contenir l’orgànic, i és precisament aquesta tensió entre control i desordre la que impulsa cada peça. La vulnerabilitat esdevé el centre del meu treball, no com una mostra de debilitat, sinó com una forma de resistència. El meu propòsit és que qui observa es deixi afectar, senti abans de comprendre i abandoni l’obra amb preguntes que continuïn ressonant en el temps.

La primera etapa va ser intuïtiva i espontània. Les peces d’aquell període estaven realitzades amb materials senzills, guiades per la necessitat d’experimentar sense por a l’error. Pintura, retalls i objectes trobats es convertien en recursos per capturar impressions fugisseres. Aquesta llibertat inicial em va proporcionar la confiança necessària per comprendre que una idea pot néixer tant del gest com del material.

Durant la meva formació vaig aprofundir en llenguatges i tècniques que ampliessin el meu vocabulari visual. Em vaig endinsar en la pintura, el collage i el treball amb materials trobats i, posteriorment, vaig incorporar processos més elaborats que em permetien explorar simultàniament la superfície i la profunditat. Vaig aprendre a respectar el temps de cada obra, deixant que les capes es construïssin i es revelessin progressivament, tot escoltant allò que cada material suggeria.

Des de l’any 2018 participo de manera continuada en exposicions col·lectives, iniciant aquest recorregut amb la mostra Empordoneses a Figueres. Els anys 2019, 2020, 2021, 2022 i 2023 vaig formar part de la Ruta de l’Art de Castelló d’Empúries, una participació sostinguda que ha contribuït a consolidar la meva presència en l’escena artística de l’Alt Empordà.

Paral·lelament, he pres part en diverses exposicions col·lectives, entre les quals destaquen Col·lectiva Balear a Mallorca (2020), Col·lectiva Contemporània a Abartium Galeria d’Art «La Novíssima», a Calldetenes (2023), Palol Art Experience a Vilafant i la mostra Nouvelle Figuration a Tolosa, França (2024), així com la mostra Les Muses a l’Escala els anys 2025 i 2026.

L’any 2024 vaig ser seleccionat per al Premi de Pintura Torres Garcia de Mataró i, l’any 2025, vaig ser finalista del XXIX Premi de Pintura Sanvicens de Sitges, dos reconeixements que reflecteixen l’evolució del meu treball.

També l’any 2024 vaig presentar la meva primera exposició individual a Arc Gallery, a Sant Antoni de Calonge, un pas significatiu dins la meva trajectòria artística que em va permetre mostrar de manera íntegra el desenvolupament del meu llenguatge plàstic.