Mercè Pla

La meva trajectòria s’inicia amb la necessitat d’expressar el meu món interior. Pensaments, conceptes, sentits.

En el fang hi trobo l’eina que em permet convertir aquest impuls en un objecte o subjecte matèric, que creix entre els meus dits, que interpreta el que veig i el que sento. Com una acció íntima que finalment comparteixo, i que en aquest compartir, l’obra es completa amb la visió del qui la mira, la toca, la sent. El gerro, els murals, l’escultura, tot eren excuses en aquesta recerca.

En aquest recorregut m’he anat cercant i m’he anat trobant, de la mà de les múltiples oportunitats que ens dóna el fang. Passant de la tècnica del “xurro”, la de les “planxes”, el torn, els motlles o la combinació entre elles.

Totes les tècniques que conec són per poder donar resposta a la voluntat de creació i cada una d’elles té com a objectiu poder explicar millor allò que vull transmetre.

En un principi, com ja he dit, tot responia a la meva necessitat d’explicar-me. El tacte és per mi molt important i el fang és la matèria més adient per aquest objectiu. Fer objectes bonics i estètics era un objectiu gairebé inconscient, però sense adonar-me’n sempre hi havia la necessitat d’anar més enllà i aquí és on sorgeix la meva necessitat de l’escultura.

De fet, per mi, els gerros són escultures quan focalitzem la mirada en el concepte de la seva forma i no la funcionalitat. La seva forma ens aporta molts conceptes, que tenim tan incorporats que molts cops, no els fem conscients. Amb l’escultura, vaig passar del que en diem “objecte” al que jo en dic “Subjecte”, ja que l’escultura és subjecte per ell mateix. Té una entitat pròpia, fins i tot més enllà de la mateixa voluntat del seu creador.

Les escultures que faig des de fa molt temps, ens parlen de l’interior. En la meva obra “Escultures a l’Interior” Les obres es presentaven amb “finestres” que atrapen la nostra mirada i que ens porten a la pregunta “Qui som” més enllà d’una resposta, massa sovint tan superficial en allò de què veiem del que som. Per tant moltes vegades la resposta veritable està en el que no veiem, en el que és més subtil i que requereix una consciència plena per descobrir-nos.

Les “Finestres Interiors” em van dur als “sentiments empresonats” que és el que vaig trobar-hi; així com les “Ànimes”, les emocions amb “Emoció-n’Art“. El Camí de les emocions i les ànimes en aquest moment em porten a continuar cercant noves formes de sacsejar-nos, increpar-nos, preguntar-nos.

Els materials que utiitzo bàsicament és el fang. Encara que també he treballat el fang de baixa i la porcel·lana; el gres xamotat de diferents colors, sobretot el blanc és el que més utilitzo. En la meva obra m’agrada incorporar-hi altres materials, ja sigui el vidre, la fusta o el ferro. Tots ells són molt interessant. En un món tant virtual, la matèria ens aporta una proximitat al que podem abraçar, tocar. El tacte, com ja he dit abans, per mi és molt important i també ens parla de l’obra.

Per mi, la primera exposició significativa va ser la primera l’any 1996, per ser la primera. L’any 2005 a la Sala d’exposicions de l’Associació de Ceramistes amb “Les Finestres a l’Interior”. El 2013 a Nova York amb “Five
artists in New York”. El 2016 amb l’exposició “Ànimes” a la Sala Portal del Pardo del Vendrell i al Museu del Càntir d’Argentona. També el 2016 amb la meva participació al 47è Congrés de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica
a Barcelona. Aquest 2019 amb “Emoció-n’Art” a la Casa cultural de les Bernardes a Salt.