Jordi Bosch Lleó (“Barraca”)

En aquest camí que vaig construint any rere any, van convivint diferents possibilitats artístiques que neixen, moren, es queden, creixen o ajuden a crear-ne de noves. En els primers moments en que m’interesso per l’escultura, practico el modelat en terracota, tot i així, poc temps després faré un tomb artístic i apostaré per treballar pràctiques artístiques molt més heterodoxes i diversificades: assemblages, environaments, instal·lacions, entre d’altres.

“Esventats”, és com denomino el treball amb paper emmotllat, tant les bobines com els fulls, on realitzo obres bidimensionals, a través de les quals emmotllo elements urbans i paviments domèstics (tapes de claveguera, voreres, terrasses, etc.). També realitzo una sèrie de “peixos”, “ocells”, “mans”, etc., que sense una voluntat figurativa o al·lusiva explícita, m’apropo a un cert neoexpressionisme.

“Nivopintura” és el nom amb el que el crític Jaume Fàbrega va batejar l’any 1985, les meves primeres intervencions artístiques a la neu. És una acció plàstica efímera que utilitza la neu com a suport i pigments i tècniques i instruments de pigmentació de caràcter divers. Amb “Novipintura”, s’intenta representar la monotonia de l’acció humana que vol controlar l’espai natural, els seus colors i formes.

Arran d’un viatge, durant l’hivern del 2002, quan formava part d’una expedició a l’Himàlaia, vaig tenir una experiència traumàtica que sortosament me’n vaig restablir. Aquest fet serà un dels detonants de la sèrie “Escales”, formada per pintures i escultures que aforen fantasmes personals sobre la fragilitat de la vida, on es fa palesa l’angoixa, la por, el parany, la mancança, el dubte, el pas ignot, el perill.

El meu últim treball té com a referència la fornícula, al refós fet en un mur per col·locar-hi una urna o escultura. Generalment està situat a la façana d’un edifici i en una pla més elevat que l’observador.

Quan et fiques en el món de la plàstica et llences per voluntat pròpia i sense saber-ho al mig de l’oceà, nedes, nedes molt, amb moltes ganes però sense saber bé on vas. Si tens sort, quan estàs a punt d’ofegar-te, algú et llença un salvavides, per sortejar les primeres tempestes. Quan tens un rumb ben encarat t’apareix una barca de rems, et dona seguretat per esquivar millor tots els contratemps, però te n’afartes de tirar tanta aigua enrere, estàs esgotat, pares i reposes.

Sense fotre res tens una falsa sensació d’estar a gust perquè t’adones que vares agafar un maleït bitllet sense retorn, estàs ficat en una aventura inacabable i tornes a remar desesperadament. Només et pot quedar el petit consol de pujar, no a un transatlàntic, sinó a una barca de motor per no cansar-te tant.

En el camp de la plàstica l’interès està en el grau de capacitat que té l’obra per suggerir una escletxa fins ara inexistent. No importa que pugui donar la sensació de no estar del tot resolta. L’espectador, en funció del que la peça transmet, és l’encarregat d’acabar-la.

Bàsicament la pintura és una suma, afegir color sobre un suport i l’escultura la resta, treure material d’un bloc. Amb les obres escultòriques he utilitzat diversos materials, com la fusta i la terracota policromada. Durant el procés creatiu de “Nivopintura” he treballat amb les diferents possibilitats combinatòries de colors, elements mecànics i s’han utilitzat materials com l’aigua tenyida, terres de colors i la pirotècnia.

A partir del 1979 exposo regularment. Alguns dels meus treballs estan emmarcats dins les sèries: Exercicis sobre un llapis, Emmotllats de cartró, Carrers i espais somiats, Bars, Davant del vidre, Fòssils, Esventats, Nínxols involuntaris, Memòria de la terra, Contradiccions de la transparència, Santristos, Desforestació.

He exposat en llocs com: Can Ginebreda (Porqueres), Arco (Madrid), Art Expo (Montreal-Canadà), a les galeries Metronom i Angela Rodeja (Barcelona), Expoart, Espais, Sales Municipals (Girona), Sala Tretze (Banyoles), Art-3 (Figueres), Les Bernardes (Salt), entre d’altres espais.