Jesús Alvira Pina

Neixo “maño” a Saragossa el 1957. Creixo i exerceixo com a “barceloní” a partir del 1960. Em faig “empordanès” el 2000, quan vinc a viure a La Tallada. Tinc formació d’analista publicitari pel CENP. Títol de fotografia professional pel CEIP de Barcelona (curs de 3 anys). Començo com a creatiu publicitari el 1976. Començo com a realitzador d’audiovisuals el 1986. Faig, com a guionista i realitzador, espots publicitaris, vídeos institucionals, documentals i peces audiovisuals per a museus, exposicions i centres d’interpretació.

Com a documentalista, escric i dirigeixo documentals en l’àmbit cultural. També dirigeixo i realitzo programes de televisió. En paral·lel, també vaig ser traductor de textos publicitaris de l’anglès al castellà per a l’agència World Writers de Londres. I soc dissenyador gràfic i director d’art per a clients propis. Des de 2012 com a fotògraf exposo les meves fotografies i micropel·lícules en Galeries d’Art de Barcelona.

El meu procés creatiu comença amb una herència genètica: el meu pare, un aficionat a la fotografia des de ben jove. La fotografia entra en la meva mi vida i en les meves cases. Sempre hi ha un espai per al laboratori.

Conscient de la necessitat de consolidar i aprendre, em matriculo on era el millor centre d’estudis de fotografia del moment CEIP (1975). Entre els professors que ens feien classes hi havia Joan Fontcuberta, considerat actualment com el gran renovador de la fotografia a Espanya. Espero que alguna cosa hagi quedat d’aquella experiència.

Respecte les meves influències, em costa fer una divisió entre fotògrafs, pintors i escultors. Prefereixo parlar d’artistes plàstics: Helmut Newton, Richard Avedon, Annie Leibovitz, Chema Madoz, Robert Mapplethorpe, Joan Fontcuberta, Mark Rothko, Antoni Tàpies, Claude Monet, David Hockney, Edward Hopper, Henry Moore, Jackson Pollock, Paul Klee, Joan Miró, entre d’altres.

El meu objectiu és transmetre al visitant amb les meves fotos, les sensacions/emocions que vaig tenir en enamorar-me d’una imatge. Sé que el repte és pretensiós i segurament impossible aconseguir. Però és en el camí en intentar-ho, quan trobo satisfacció.

Les meves eines són les càmeres digitals (totes les que estan al meu abast), temps, paciència i Photoshop. Reivindico la utilització del Photoshop, ja que es, si més no, la versió moderna del laboratori, amb moltes més possibilitats.

Considero que totes les exposicions que he realitzat han estat significatives. O t’entregues de cos i ànima o millor no exposis. Però sí que van tenir rellevància la primera en què vaig vendre una foto a algú que no era ni amic ni familiar ni conegut.

La primera exposició en solitari, perquè va ser com néixer. De cop i volta s’obre un nou món, immens, convuls i perillós, però sobretot atractiu. Un món que no entens gaire, però que et posa a cent la dopamina. Dopamina (neurotransmissor que ens dona la felicitat, però la seva absència ens la treu).

I, per descomptat, la darrera (2024) perquè vaig fer un triple salt mortal i vaig morir. No és que hagi acabat amb la meva carrera (passet en aquest cas) com a fotògraf. Però sí que és una lliçó dura d’aprendre: no es poden saltar muntanyes, cal saber pujar-les i, sobretot, baixar-les. Només així es pot superar el repte de connectar amb els visitants perquè mirin i observin les fotografies des de la realitat del moment i la tirànica influència de l’entorn.