Francesc Carbonell

Vaig començar a fer fotografies als setze anys -a finals dels anys 50 del segle passat-, amb una senzilla Tornette amb objectiu Steiner-Bayreuth que m’havia regalat el meu pare i que em semblava la millor màquina del món. Cinc o sis anys més tard em vaig comprar la primera rèflex (de segona mà), una Voigtländer Bessamatic amb tres objectius, la primera ampliadora i tots els atuells per revelar. Amb un autodidactisme rabiós compartit amb un bon amic, vam descobrir junts aquest art de dibuixar amb la llum i les ombres, i m’hi vaig llençar apassionadament.

Malgrat aquests inicis, quan a meitat dels anys setanta vaig prendre la deci­sió de dedicar-me exclusivament a les arts plàstiques, vaig prioritzar la pin­tura o el gravat, quedant reduïda la fotografia als aspectes més utilitaris. Aquesta professionalització artística va durar uns vint anys.

Pedagog de formació i motivat, amb motiu de la nova immigració, per la in­terculturalitat creixent al nostre país, a partir dels anys 90 vaig deixar de banda  pinzells i càmeres per dedicar-me de ple a l’educació social.

L’any 2008 vaig reprendre a full time l’activitat artística també, al principi, des de la vessant de promotor. I em vaig retrobar amb la fotografia com aquell exiliat que retorna a la càlida llar primigènia. Gairebé no ens vam re­conèixer: jo havia canviat molt, i ella, la fotografia, encara més. Parlava fins i tot un nou idioma. He hagut d’aprendre tot un nou llenguatge, el digital, per poder festejar-la. I ara tinc per davant el repte d’aprofitar-me de les infinites possibilitats que ofereixen els píxels dels sensors de les noves càmeres o els programes informàtics d’edició d’imatges. I la joia de saber que no m’acaba­ré la feina, que no arribaré mai al cim, per molt que pedali.

Com que no practico una fotografia documentalista sinó creativa, la càmera, per a mi, no és res més que l’equivalent al bloc d’apunts del natural. Amb això vull dir que l’obra, la imatge final, de fet no la faig amb la càmera sinó amb l’edició posterior. I sovint em costa diverses jornades de treball deixar una imatge definitivament acabada.

M’agrada molt fer sèries d’imatges sobre un mateix tema, que sovint agrupo en un fotollibre digital. Alguns d’aquests fotollibres són de viatges. Alguna vegada he avisat al pròleg del llibre que, encara que es tracti d’un llibre de viatges, en les imatges no he prioritzat el rigor documental sinó el plaer estètic i la llibertat creativa, tot i que les distorsions provocades per aquesta actitud no sempre siguin molt evidents.

Ja en la meva etapa de la fotografia analògica odiava anar carregat com un ase amb objectius, càmeres, fotòmetres, trespeus, filtres, flaixos i altres andròmines. En aquest aspecte he de confessar el meu radical minimalisme. Fent de la necessitat virtut, la «Leica» del meu smartphone és la meva eina de treball de camp preferida i és la càmera que més utilitzo.

Per raons d’economia i de facilitat de difusió (i, sincerament, també per mandra), pràcticament tota la meva obra actual no ha sortit -encara- de l’armari digital. O sigui que, de fet, només existeix en un món virtual.

Crític, des de sempre, amb el funcionament del mercat de l’art (per la mag¬nificació del seu valor de canvi i per l’especulació econòmica per damunt dels valors d’ús i de gaudi), he mostrat la meva obra -pintura, gravat, tapís, escultura i també fotografia- només al propi taller o bé en sales culturals pú¬bliques. Mai, ni en els meus anys de dedicació exclusiva a les arts plàstiques, no he exposat en sales comercials.

Però també en aquest aspecte la revolució digital ha canviat usos i costums: tinc una exposició permanent, oberta dia i nit, i visitable des de qualsevol lloc del planeta a www.6qsite.com