Emili Biarnés

Quan estudiava Disseny Industrial a La Llotja de Barcelona se’m van obrir unes quantes finestres a la percepció i els mecanismes que la modulen, amb el coneixement del mètode i l’esperit de l’Escola Bauhaus. Allà també vaig descobrir el fang, la seva plasticitat i la meva necessitat d’utilitzar les mans com a eina i terminal sensitiva. Em vaig abraçar a la ceràmica com l’instrument que m’ajuda a comprendre i interpretar el món que m’envolta i a transmetre l’experiència.

Vaig dedicar uns quants anys per aprendre a moure’m dins la complexitat tècnica del món de la ceràmica. Això em va donar marge per elegir un camí que m’ha permès narrar des de l’exigència de que els materials que treballo s’expressin amb la riquesa del seu llenguatge.

L’origen de tot plegat, crec recordar que era, o imagino que  era, la dificultat que tenia, molt més de la que tinc, d’interpretació del món visible en el sentit de poder autentificar el que percebo com a universal, d’encaixar el meu estranyament en un món que se’m dibuixava aliè. He anat descobrint, al llarg del temps, que la meva recerca es configurava al voltant d’uns quants elements com l’espai de la memòria, la temporalitat i, implícitament, la velocitat.

Intento plasmar, amb les meves peces, situacions que desvetllin emocions, que transportin als espais interiors, que donin llum, que donin silenci, que creïn coincidències. Intento despertar fascinació i proposar lectures que no puc abastar. Intento resistir per a ser, per que la memòria es transmeti com a bagatge d’identitat, per no caure en l’anestèsia individual i col·lectiva.

Treballo amb terres de baixa temperatura, ferruginoses i d’elaboració pròpia amb diferents punts de fusió i esmalts. Les coccions acaben en atmosfera reductora, aconseguint d’aquesta manera una altra qualitat en l’aparença de les peces i un acabat de llustre metàl·lic en els esmalts. També incorporo ferro a les peces que és cuit juntament amb l’argila. Darrerament començo a treballar amb porcellana en un intent de combinar-la amb les meves pastes de baixa temperatura.

L’any 90 vaig anar cap a Holanda a participar en diverses fires de ceràmica contemporània i una mica més tard cap el Regne Unit. Això va representar una alenada d’oxigen que em va servir per enriquir la qualitat del meu treball. Holanda, Bèlgica i Regne Unit va ser on vaig fer les meves primeres exposicions i en els darrers deu anys he tingut obra a diferents espais de les comarques gironines com ara la Fundació Valvi a Girona, la galeria Marges-U de Cadaqués, galeria Populart de Capmany, Fundació Fita, etc. La qüestió és no perdre el contacte amb la mirada de la gent i si pot ser amb el de la seva paraula.